" El océano Pacífico era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana" , Pablo Neruda
Seguint els consells d'en Luís - el Chilote- per tal de no trobar-nos als anglesos i americans amb els que hem anat coincidint "si no és en un lloc és en un altre" vam venir a Puerto Saavedra - totalment exclós dels circuits turístics proposats en les guies Lonely Planet, guide du Routard, o qualsevol mitjá de comunicació massiu d'aquest tipus.-
I fou allá on ens vam apropar a una de les comunitats indígenes més importants de Xile. Els MAPUCHES (gent de la terra) no van ser mai vencuts pels espanyols durant la conquesta ni en la colónia. Van lluitar durant més de 300 anys, peró no va ser fins a finals de 1882 que el xilens, un cop independents, es van obrir pas per la selva verge fins arribar al volcá Villarrica. Així la dominació xilena es va extendre fins als Andes. S'incorporaren a Xile, després de 346 anys de lluita permanent amb elpoble mapuche els territoris de l'ARAUCANIA.
Si voleu conéixer la história més a fons, explicada per la mateixa Isabel Allende, us recomano Inés del alma mía - que tan encertadament em va regalar la Laura.
Avui en dia, el poble mapuche viu marginat de la societat en una bombolla natural en la que el temps no avanca.
De camí al Lago Budi - un llac salat que es va conformar tal i com és ara a partir del terratrémol de 1960- ens va recollir una ranxera que una dona mapuche havia fletat perqué la portés a carregar blat a casa d'un veí. Els vam acompanyar, alló ens interessava més que el llac en si.
La senyora era menuda i de pell bruna. Anava amb un nen que no va obrir la boca ni tan sols per respondre les meves preguntes i seia al lloc del copilot. Jo seia al darrera, al costat de la senyora. I en Romá va voler viatjar al porta-cárregues dels cotxe. Costava d'entendre l'espanyol que parlava -la llengua mapuche és el mapudungu- peró vaig desxifrar que sí, que era mapuche, que vivia sola en una propietat amb alguns porquets, alguns xaiets, ánecs, gossos, gats, oques, gallines i una vaca. S'ho feis tot ella sola, tindria uns 50 anys i mai havia sortit de l'Araucania.
A la comuna hi havia els serveis més básics. Hi havia una sola posta en tota la comuna en la que se succein doctors i especialistes un cop al mes. Vam veure una escola i el bus escolar - com a únic transport públic de la comuna. I res més. Només muntanyes.
Pas d'Icalma
Entrant als Andes -província de Jujuy, Argentina-
Cardones als Andes
I pugem més
Runes incaiques
