catarates d'Iguazú

Iguazú

Encara faltaven les últimes fotos del viatge. S'han fet esperar una miqueta però finalment tant en Josep Maria com en Peng Bin (thanks Peng) ens les han enviat. I aprofitem per donar les gràcies a tothom per les últimes col.laboracions, sense ells hagués quedat una petita llacuna al nostre viatge. Fins una altra.

Machupichu i Wainapichu

Ai! Quina alegria! Avui mateix hem rebut les fotos del machupichu i del wainapichu!!!! Gràcies a la col.laboració dels desconeguts!! Mil gracias Vane! Thanks a lot Howard! El poblat del Machupichu des de la posta de guàrdia. (From Vane) El POblat del Machupichu des del cim del Wainapichu (From Howard)

Som a l'antic poblat del Machupichu (muntanya vella). Davant meu s'obre una vall selvàtica que miro des del que havia estat un balcó de la zona sud de les runes. I si tanco els ulls puc arribar a sentirme ocell. Sóc capaç de sobrevolar la vall i piular tan fort com els pulmons d'una petita ocelleta com jo m'ho permetin. Si pogués volar, sé del cert en quina direcció ho faria; Em recolzaria de la pedra més a la punta del mur, em deixaria caure i així gaudir del plaer del buit i just abans d'arribar a tocar la boira que tinc a sota, recuperaria l'alçada aprofitant una corrent d'aire, m'inclinaria cap a l'est i pujaria fins al cim del Wainapichu (muntanya jove) on m'espera en Romà i la meva eterna juventut.

Olor de final

Des que vam arribar a Buenos Aires -ahir mateix-un regust amargant ens torba al paladar. Com si de l'última queixalada de la millor xocolatina es tractés, hem emprès l'últim destí del viatge; l'Uruguay. Només dos dies en un país totalment desconegut per nosaltres però molt proper a la familia. Sabem que l'àvia d'en Romà va viure fins als 12 anys al carrer Millan, 337 de Montevideo. I és això el que ens porta fins aquí; la curiositat de trucar a una porta que fa molts anys havia estat casa nostra. Ara, al vaixell, creuant la desembocadura del Rio de la Plata a l'oceà Atlàntic veiem com s'allunya la ciutat de Buenos Aires. És la primera vegada en aquests mesos que hem mirat enrera sense que el nou destí esborrés la nostàlgia del comiat enredant-nos en els fils del desconegut i la renaixença. Aquí ja fa olor de final.

La càmera!!!

Avui és un dia trist. Després de 2 mesos i mig fent de repòrters "dicharacheros" ens hem quedat sense suport gràfic. A les faldes del Machu-Picchu vam perdre la nostra estimada càmera digital ( ho sento Marc). La moral va baixar bastant però mica en mica ens estem recuperant. Comencem a ser especialistes en abordar als desconeguts perquè ens facin fotos. La primera impressió és de sorpresa, mai de rebuig. El missatge de la fatal pèrdua quatlla ràpidament als cors de la gent. Estem pensant en imprimir unes targetes amb les nostres dades personals per tal de facilitar la feina tot i que també és cert que el contacte personal se'n ressentiria. Així que hem donat els nostres mails a mig Sud-Amèrica esperant unes fotos que no arriben. De moment res de res, i les paraules se les emporta el vent...

BOLIVIA, El Paradís de la venta ambulant

Aquí pots comprar pel carrer, sense haver de creuar el llindar d'una porta, les mil i una meravelles! Batuts de llet i plàtan o papaya, salteñas o empanadas de queso, pollo o carne, pasteles, jugos de quinua -que amb gran enginy serveixen en bosses de plàstic anusades a una canyeta per prendre alhora que camines-, gelats i gelatines de mil colors i sabors... Les "doñes" cuineres s'instal.len amb un bidonet de gas i un fogonet i et preparen un àpat (caldo, pollo, papas, arròs, truchas o pejerrey) que te'l pots menjar allà mateix en una tauleta annexa o endur-t'ho tot en una bosseta. Fins i tot, pots llogar una taula de billar per una estona sota l'ombra d'un arbre! Tot per pocs bolivianos que cal confirmar sempre abans d'acceptar l'intercanvi. El Altiplano La Bolivia pobra i àrida peró rica en minerals, la ramaderia i l'agricultura, la tradició i l'artesania, la timidesa d'un poble que fa vida al carrer protegits del sol amb barrets en el dia i en la nit gelada embolicats amb mantes i "aguayos". La Bolívia indígena que lluita per recuperar la seva llengua; el Quechua i que comença a conèixer els seus drets que el president Evo clama a tort i a dret. Ara ja som a l'Amèrica llatina.

Seguint el tren a las nubes i Quebrada d'Humahuaca

Entrant als Andes -província de Jujuy, Argentina- Cardones als Andes I pugem més Runes incaiques

Aquesta dona ens va fer

un pollo con papas en 10 minuts

Dormim a San Antonio de los Cobres a 3.800 m.s.n.m

Seguint el tren a las nubes

La mina de coure, estany i plata

Caminant per Salinas Grandes

Som al punt més alt

Poblet als Andes

Comencem a baixar i

a recuperar l'alè

la Quebrada d'Humahuaca al fons

i un cardón

Carrer d'Humahuaca

Carrer de Purmamarca

El cerro de los 7 colores

Vista de Tilcara

Hostel a Tilcara

Els amics de Tilcara

Salta, Jujuy i Tucumán, Tucumán

Tucumán fou durant els primers anys de la independència argentina una de les ciutats més importants del centre del país. A Tucumán es va reunir, l'any 1810, l' assamblea revolucionària per declarar la independència respecte el Regne d'Espanya i metròpolis.

Salta és la capital de la província de Salta, una de les províncies més pròsperes del Nord de l'Argentina, i un dels centres turístics de la regió. La ciutat conserva l'arquitectura colonial espanyola, i segons ens diuen també es conserven les diferències classistes entre els indígenes i els descendents d'espanyols. I de Jujuy ... no se'n pot dir gaire res sinó que a diferència de les altres dues ciutats, aquesta va deixar de tenir tradició colonial el dia en que el General Belgrano va decidir fer servir la tècnica de la terra cremada per derrotar els espanyols que venien des de Perú.

Parque Ischigualasto-Valle de la Luna-Argentina

A long time ago...

Hi havia una serralada que resorgí des de les profunditats de la Terra. Portava amb ella una informació molt i molt valuosa: Restes de fòssils condensats des de l'època del Triàsic, fa uns 248 M d'anys, període que es caracteritzà per l'expansió dels primers dinosaures.

Els primers estudiosos trobaren sobre 23 Km lineals el resultat d'anys i anys de sedimentació geològica i, com en una baralla de cartes, pogueren desvetllar els secrets amagats a uns 2.000 metres sota l'escorça Terrestre.

L'avantatge de l'estudi radicava en la posició "horitzontal" de fins a 5 formacions geològiques, les més conegudes de les quals serien " Los Rastros, el Valle Pintado i el Valle Colorado".

L'aflorament a la superfície de fòssils permeté reproduí , 230 M d'anys després, el dinosaure depredador més antic que es coneix fins a l'actualitat.

El Hongo

El Submarino

El Colorado

Valle Pintado Los Rastros

El MakelJason

Parque Nacional Talampaya - La Rioja, Argentina -

Talampaya significa:"Rio seco del Tala". 215.000ha de canó que fa milions d'anys havia estat el llit d'un riu immens. Escollit com a lloc sagrat pels antics, ens rebel.la els secrets de la vida a la terra fa milions d'anys. Per tal d'apreciar la magnitud del canó podeu comparar mides amb nosaltres.

Terra de vins

Entre San Rafael i Tucumán hi ha una vasta extensió de terres fèrtils, amb un clima òptim (semblant al del Mediterrani) pel creixement de vinyes i l'elaboració de vi. Tota la producció vinícola d'Argentina neix a les bodegues d'aquí de les quals les D.O. de Mendoza i San Juan en són les més reconegudes internacionalment. Els Argentins ens diuen, és clar, que els seus vins són els millors del mercat. Paradoxalment els Xilens ens digueren que els seus són actualment els nº 1. Personalment penso que no hi ha res millor que un bon Priorat. Aquestes terres van patir una forta onada migratòria de catalans i andalusos de postguerra. No és d'extranyar doncs la proliferació de vinyes i camps d'oliveres arreu. Però no vam visitar cap Casal Català, sinó el Centre Andalús de San Rafael. La rebuda va ser inesperada...

Un tour de tot un dia amb un matrimoni, ell originari d'Almeria, amb visita als voltants de la població, entrada a una bodega familiar , passejada per la mateixa San Rafael amb explicació continuada, sopar i ressopó amb la família.

Tot un luxe del qual no en podíem fugir.

Araucania

Puerto Saavedra

" El océano Pacífico era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana" , Pablo Neruda

Seguint els consells d'en Luís - el Chilote- per tal de no trobar-nos als anglesos i americans amb els que hem anat coincidint "si no és en un lloc és en un altre" vam venir a Puerto Saavedra - totalment exclós dels circuits turístics proposats en les guies Lonely Planet, guide du Routard, o qualsevol mitjá de comunicació massiu d'aquest tipus.-

I fou allá on ens vam apropar a una de les comunitats indígenes més importants de Xile. Els MAPUCHES (gent de la terra) no van ser mai vencuts pels espanyols durant la conquesta ni en la colónia. Van lluitar durant més de 300 anys, peró no va ser fins a finals de 1882 que el xilens, un cop independents, es van obrir pas per la selva verge fins arribar al volcá Villarrica. Així la dominació xilena es va extendre fins als Andes. S'incorporaren a Xile, després de 346 anys de lluita permanent amb elpoble mapuche els territoris de l'ARAUCANIA.

Si voleu conéixer la história més a fons, explicada per la mateixa Isabel Allende, us recomano Inés del alma mía - que tan encertadament em va regalar la Laura.

Avui en dia, el poble mapuche viu marginat de la societat en una bombolla natural en la que el temps no avanca.

De camí al Lago Budi - un llac salat que es va conformar tal i com és ara a partir del terratrémol de 1960- ens va recollir una ranxera que una dona mapuche havia fletat perqué la portés a carregar blat a casa d'un veí. Els vam acompanyar, alló ens interessava més que el llac en si.

La senyora era menuda i de pell bruna. Anava amb un nen que no va obrir la boca ni tan sols per respondre les meves preguntes i seia al lloc del copilot. Jo seia al darrera, al costat de la senyora. I en Romá va voler viatjar al porta-cárregues dels cotxe. Costava d'entendre l'espanyol que parlava -la llengua mapuche és el mapudungu- peró vaig desxifrar que sí, que era mapuche, que vivia sola en una propietat amb alguns porquets, alguns xaiets, ánecs, gossos, gats, oques, gallines i una vaca. S'ho feis tot ella sola, tindria uns 50 anys i mai havia sortit de l'Araucania.

A la comuna hi havia els serveis més básics. Hi havia una sola posta en tota la comuna en la que se succein doctors i especialistes un cop al mes. Vam veure una escola i el bus escolar - com a únic transport públic de la comuna. I res més. Només muntanyes.

Pas d'Icalma

L'illa de Chiloé

Un Chilote de cabells llargs que somriu, ens convida a casa seva tan bon punt trepitgem l'estació. Encara no sabíem que el Luís ens regalaria un bonic viatge per Chiloé. Després de tants dies per la Patagònia, l'illa ens va semblar un oasis de vida. La natura i l'home conviuen en harmonia. Les fotos que tenim, pobretes, no han sabut reflexar el caliu humà que hi vam trobar.

Allà tothom viu de la pesca, del turisme, de la gastronomia i l'artesania.

Chiloé és la més gran piscifactoria de salmó de tot el país. (Chile és el primer exportador mundial de salmó -més que Alaska-)

Al mercat vam comprar un lluç fresc de 800 grms per 1200 pesos. (1€ = 700 pesos)

A les platges hi pots trobar algues, marisc, gats, gossos, cavalls i gallines en total llibertat.I al mar hi ha llops marins moníssims!

Els pingüins es disgregen i marxen de les platges la 1era setmana d'abril...no luck!

"Mitos y leyendas"

Quan els espanyols aterraven les noies chilotes i les carregaven com un sac de patates al seu cavall per endur-se-les al bosc, moltes vegades tornaven embarassades...Aleshores es van crear les llegendes com el Trauco -un ésser mitològic deformat i diabòlic que assetjava a les noies pel camí per violar-les-, i com molts altres mites que amagaven la crua realitat que es va viure a l'illa en èpoques de colonització i que eximien als culpables de tota culpa.

Chiloé és, segurament, l'illa oblidada que mai s'oblida.

A les faldes del volcà trobem el llac de Puerto Varas, una ciutat colonitzada per alemanys.

Molt a prop hi ha l'illa de Chiloé, però les fotos s'hauran de fer esperar uns dies més.