
Som a l'antic poblat del Machupichu (muntanya vella).
Davant meu s'obre una vall selvàtica que miro des del que havia estat un balcó de la zona sud de les runes. I si tanco els ulls puc arribar a sentirme ocell. Sóc capaç de sobrevolar la vall i piular tan fort com els pulmons d'una petita ocelleta com jo m'ho permetin.
Si pogués volar, sé del cert en quina direcció ho faria;
Em recolzaria de la pedra més a la punta del mur, em deixaria caure i així gaudir del plaer del buit i just abans d'arribar a tocar la boira que tinc a sota, recuperaria l'alçada aprofitant una corrent d'aire, m'inclinaria cap a l'est i pujaria fins al cim del Wainapichu (muntanya jove) on m'espera en Romà i la meva eterna juventut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada