" El océano Pacífico era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana" , Pablo Neruda
Seguint els consells d'en Luís - el Chilote- per tal de no trobar-nos als anglesos i americans amb els que hem anat coincidint "si no és en un lloc és en un altre" vam venir a Puerto Saavedra - totalment exclós dels circuits turístics proposats en les guies Lonely Planet, guide du Routard, o qualsevol mitjá de comunicació massiu d'aquest tipus.-
I fou allá on ens vam apropar a una de les comunitats indígenes més importants de Xile. Els MAPUCHES (gent de la terra) no van ser mai vencuts pels espanyols durant la conquesta ni en la colónia. Van lluitar durant més de 300 anys, peró no va ser fins a finals de 1882 que el xilens, un cop independents, es van obrir pas per la selva verge fins arribar al volcá Villarrica. Així la dominació xilena es va extendre fins als Andes. S'incorporaren a Xile, després de 346 anys de lluita permanent amb elpoble mapuche els territoris de l'ARAUCANIA.
Si voleu conéixer la história més a fons, explicada per la mateixa Isabel Allende, us recomano Inés del alma mía - que tan encertadament em va regalar la Laura.
Avui en dia, el poble mapuche viu marginat de la societat en una bombolla natural en la que el temps no avanca.
De camí al Lago Budi - un llac salat que es va conformar tal i com és ara a partir del terratrémol de 1960- ens va recollir una ranxera que una dona mapuche havia fletat perqué la portés a carregar blat a casa d'un veí. Els vam acompanyar, alló ens interessava més que el llac en si.
La senyora era menuda i de pell bruna. Anava amb un nen que no va obrir la boca ni tan sols per respondre les meves preguntes i seia al lloc del copilot. Jo seia al darrera, al costat de la senyora. I en Romá va voler viatjar al porta-cárregues dels cotxe. Costava d'entendre l'espanyol que parlava -la llengua mapuche és el mapudungu- peró vaig desxifrar que sí, que era mapuche, que vivia sola en una propietat amb alguns porquets, alguns xaiets, ánecs, gossos, gats, oques, gallines i una vaca. S'ho feis tot ella sola, tindria uns 50 anys i mai havia sortit de l'Araucania.
A la comuna hi havia els serveis més básics. Hi havia una sola posta en tota la comuna en la que se succein doctors i especialistes un cop al mes. Vam veure una escola i el bus escolar - com a únic transport públic de la comuna. I res més. Només muntanyes.
Pas d'Icalma
2 comentaris:
Neruda. Neruda sempre va saber dir grans coses amb paraules tan senzilles. Coses d'aquelles que pessigollejen amb una ploma el teu interior i fan que a la teva ànima se li posin els péls de punta.
I així te n'adones que tot i que davant la teva finestra no tinguis la sort de tenir l'oceà pacífic, hi tens tot un món, desordenat i enorme, que no hi cap enlloc. Tan desordenat i tan enorme que de vegades creus que no podràs copsar-lo tot amb només els teus dos ulls.
I aleshores tens la necessitat de sortir i descobrir tot aquell món, només per descobrir que darrera hi ha més i més grandesa i desordre i no pots fer més que seguir descobrint-lo. Com quan llegeixes un llibre i no pots deixar de passar pàgina rera pàgina descobrint que hi ha més enllà.
Ara vosaltres esteu escrivint el vostre llibre, la vostra història amb aquest oceà Pacífic tan enorme i desordenat com telò de fons. Guadiu-ho doncs i petons des d'altres latituts
Me n'alegro que el llibre hagi fet els fruits i et permeti explorar les zones que prèviament vas imaginar-te segons les descripcions que feia l'autora.
Per cert les fotos són molt boniques però estic amb tu en que no deuen reflectir la realitat.
Un petó ben fort!
Publica un comentari a l'entrada